L'estudi de la colonització al Mediterrani durant el segle IX aC sovint topa amb una paradoxa: la presència d'objectes forans no implica que els seus fabricants s'hi assentessin de manera estable. Aquesta distinció és clau per entendre la naturalesa de dos jaciments emblemàtics de l'edat del ferro: Kommos, a la costa sud de Creta, i Al-Mina, al Llevant Nord (Figura 1). A partir de les dades arqueològiques i les darreres interpretacions acadèmiques postcolonials, examinem com les estructures arquitectòniques i els contextos religiosos revelen dos models de contacte cultural diferenciats que les noves teories ajuden a repensar, superant la visió binària de «colonitzador» i «colonitzat». D’una banda, Kommos exemplifica un districte comercial fenici integrat on el culte i els magatzems demostren convivència física i hibridació amb el món cretenc. De l’altra, Al-Mina planteja si l'abundància de ceràmica grega respon a una colònia o a un middle-ground, que sería un espai físic d'interacció entre cultures (Hodos, 2009, p. 222) de base local, on els grecs eren un actor més dins d'una xarxa comercial fenicia.
Figura 1. Localització de Kommos i Al-Mina en el Mediterrani Oriental. Font: l’autor.
Situat al sud de Creta, Kommos s’inicia en l’edat del bronze i perdura durant l’epoca del ferro. El jaciment es divideix en tres sectors: el nord i el central, d’època minoica, i el sud, que hi ha una la fase minoica i una ocupació de la primera edat del ferro. Aquesta última es concentra en dues estructures: unes habitacions allargades i un temple. Les estances allargades, properes a la costa, s'interpreten com a magatzems per la seva planta, semblants als espais portuaris i de reparació de vaixells de la colònia fenícia de Kition.
L'evolució del temple es divideix en tres fases: A (1200-800 aC), B (800-600 aC) i C (375-160 aC) (Muñoz, 2022, p. 24). La fase A conté materials minoics i, cap al final, elements forans com un bol egipci de faiança i àmfores fenícies (Muñoz, 2022, p. 25). La fase B sorgeix de la reconstrucció de l'edifici, incorporant bancs laterals que defineixen una planta orientalitzant similar a la del temple de Sarepta. El seu registre material inclou productes egipcis de faiança, figures zoomorfes de terracota, ceràmica xipriota, i copes i àmfores orientals (Muñoz, 2022, pp. 25-33). Així mateix, un altar s'ha vinculat a una tríada d'influència fenícia integrada per Nefertum, Sekhmet i Ptah, arran de la troballa de figuretes de faiança de les dues primeres divinitats (Muñoz, 2022, p. 28). Aquest culte, estès a l'Egipte del primer mil·lenni aC, concorda amb l'expansió fenícia del segle IX aC, moment de forta empremta cultural i dispersió de béns nilòtics pel Mediterrani.
En conseqüència, els diversos elements trobats a Kommos, concretament al temple de la fase B, poden considerar-se un indici clar de l’expansió fenícia de l’est cap a l’oest (Muñoz, 2022, p. 33). En aquest sentit, la funció de l’assentament hauria estat principalment econòmica, interpretant-se com un districte comercial fenici (Muñoz, 2022, 44). Aquests enclavaments es caracteritzen per una mida petita i per estar formats per mercaders fenicis d’una categoria social elevada (Aubet, 2006, p. 39). Aquesta comunitat de mercaders hauria utilitzat el temple tant per a funcions religioses —com demostra la presència de les esmentades divinitats egípcies de Sekhmet i Nefertum— com per a finalitats comercials. Paral·lelament, les estructures interpretades com a magatzems podien tenir la funció de concentrar mercaderies per a la seva posterior redistribució, de manera similar a com Aubet interpreta els magatzems de Toscanos (Aubet, 2006, pp. 40-41). En definitiva, a partir del cas de Kommos es fan patents els intensos contactes comercials que connectaven el món egeu, l’anatòlic i l’oriental (Aubet, 2012, p. 230).
El jaciment d’Al-Mina se situa a la riba del riu Orontes, en el Llevant Nord. En aquest assentament s’hi localitza una gran quantitat de ceràmica grega, sobretot eubenca, amb una cronologia inicial que es remunta al segle IX aC (Graham, 1986, p. 53; Coldstream, 2000, p. 29). De fet, el material d'importació hel·lènica correspon gairebé al 50% de la ceràmica total recuperada durant les excavacions (Hodos, 2008, 61). Arran d'aquestes dades, autors com Boardman o Coldstream defensen que l’assentament hauria estat sota una agència grega. Un dels principals arguments que sosté aquesta teoria és la presència de ceràmiques tipus skyphoi de producció local, ja que Boardman defensa que la seva manufactura in situ demostraria l'existència de grecs vivint fixament en aquest territori (Graham, 1986, p. 56). Per contra, l’autor Graham matisa que aquesta presència no ha de ser un element definitiu per poder establir el poblament grec, atès que la ceràmica tipus skyphoi també es produïa de manera local a Xipre sense implicar necessàriament una colonització (Graham, 1986, p. 56).
Contra la tesi del control hel·lènic, destaca l’absència d'enterraments, espais de culte o arquitectura domèstica d'origen grec (Coldstream, 2000, p. 30). En canvi, el registre arqueològic mostra estructures d’emmagatzematge (Aubet, 2006, p. 40) la tècnica constructiva de les quals segueix un patró clarament fenici (Graham, 1986, p. 54). Per tant, malgrat l'abundància de ceràmica importada, és difícil defensar una presència grega dominant; l’evidència apunta que el jaciment va funcionar com un node d'intercanvi eminentment comercial.
Ambdós jaciments comparteixen cronologia, ja que el temple B de Kommos i els nivells inicials d’Al-Mina se situen a mitjans del segle IX aC (Graham, 1986, p. 53; Coldstream, 2000, p. 29; Muñoz, 2022, p. 24). Aquest període marca l’inici de la colonització fenícia cap al Mediterrani central i occidental, que perdurarà fins al segle VIII aC (Aubet, 2006, `p. 36). Així, l’establiment de fenicis a Kommos respon directament a aquesta dinàmica d'expansió global.
La dificultat rau a considerar si a Al-Mina hi havia presència grega estable en aquestes cronologies, tal com marquen les troballes materials. Es coneix que hi ha contacte entre fenicis i les poblacions de l’Egeu, incloent-hi els eubencs. Un exemple són les troballes de faiança i d’objectes de bronze d’estil orientalitzant a la necròpolis de Leftkandi, tot i que és un lloc de contacte puntual (Muñoz, 2022, pp. 187-188). En canvi, l’expansió grega s’inicia al llarg del s. VII aC, per tant, Al-Mina seria un cas excepcional si fos considerada una colònia. Malauradament, per la poca informació que es té d’Al-Mina, no es pot assegurar que ho fos.
Un element comú dels dos jaciments és la presència d’estructures relacionades amb l’emmagatzematge i el comerç. La diferència es situa en la funció que desenvolupen aquests punts comercials. En el cas de Kommos, aquest assentament el trobaríem plenament integrat com un punt de comerç de tota la xarxa comercial fenícia del Mediterrani. Per tant, Kommos podria assolir un paper important d’emmagatzematge i distribució de mercaderies, no només fenícies; sinó que també locals i foranes. L’element que caracteritza l’assentament és el temple. Aquest temple mostra la presència d’una comunitat exògena del territori que hi està assentada . S’ha interpretat que l’edifici tindria una funció quadruple: religiosa, de comensalitat), d’interacció cultural (Muñoz, 2022, pp. 42-44) i econòmica important, ja que el temple és la porta d’entrada dels productes orientals en el món cretenc. Una altra funció que no es pot descartar que tingués és la funció administrativa. Aquesta hipòtesi neix de les funcions que tenia el temple de Kition, que a part de les esmentades i detectades en el temple de Kommos, inclou la funció d’administració d’aquest port comercial. En el cas d’Al-Mina, no es pot assegurar que formi part d’una xarxa de comerç grega anterior a la expansió, sinó més aviat un cas excepcional. Mentre que amb els fenicis sí que es veu una gran quantitat d’elements orientals al voltant de Kommos, en el cas d’Al-Mina hi ha assentaments com Tell Sulkas, Tell Bassit, Tabbat al Hammam o Ras Ibn Hani que tenen poca ceràmica grega (Coldstream, 2000, 28-29). Per tant, no s’observa una incidència tan gran com sí que té Kommos.
Un altre element comparatiu molt diferent són els espais d’hàbitat dels dos jaciments. En el cas de Kommos s’ha pogut interpretar zones de residència temporal, com és a l’Edifici Z (Muñoz, 2022, 45). Tot i que no es pot assegurar l’existència d’aquesta residència temporal a Kommos (Muñoz, 2022, p. 45), l’illa de Creta ens mostra la presència fenícia en el territori, com els cippi de Knossos (Muñoz, 2022, p. 52). En el cas d’Al-Mina, no hi ha estructures gregues detectades i tampoc enterraments de la cultura grega (Coldstream, 2000, p. 30). Per tant, no es pot determinar amb facilitat una ocupació, permanent o puntual, grega eubenca en el context del s. IX aC.
Un altre diferència és que a Kommos, l'evidència material i constructiva mostra la presència física fenícia en forma de barri comercial orientat a l'intercanvi amb les comunitats cretenques. Aquest contacte va generar una hibridació cultural visible en el registre arqueològic. Així mateix, el temple de planta oriental i les seves funcions corroboren aquest assentament estable, recolzat per paral·lels coetanis ben documentats com Kition. Per contra, a Al-Mina la suposada agència grega es limita exclusivament a la ceràmica.
En conseqüència, mentre que es pot interpretar que Kommos actua com un barri comercial fenici definit per la hibridació, el cas d’Al-Mina s'ajusta millor al concepte de middle-ground. Tot i la importància de la ceràmica grega, la troballa de ceràmica fenícia Red Slip (Hodos, 2008, pp. 60-61; Graham, 1986, pp. 57-58) demostra que les comunitats locals van subministrar un espai d'intercanvi on participaven tant grecs com fenicis. Aquest escenari de cohabitació comercial comparteix paral·lels amb la hibridació material de Pithekoussai, tot i que a Al-Mina el control de les estructures es manté en mans indígenes.
Finalment, l'ús de teories postcolonials ens serveix per assolir una comprensió més acurada de les relacions entre les diverses poblacions. El contrast entre Kommos i Al-Mina evidencia una gran diversitat de contactes que trenca teoría colonial tradicional, la qual es basa en un «colonitzador» de rol actiu i un «colonitzat» de rol passiu.
Bibliografia
Aubet, M. E. (2012). “El barrio comercial fenicio como estrategia colonial”, Rivista di studi fenici, XL: 221-236.
Aubet, M. E. (2006). “El sistema comercial fenicio”, Mainake, XXVIII: 35-47.
Coldstream, J. (2000). “Exchanges between Phoenicians and Early Greeks”, National Museum News, 11: 15-32.
Graham, J. (1986). “The historical interpretation of Al Mina”, Dialogues d’histoire ancienne, 12: 51-65.
Hodos, T. (2009). “Colonial Engagements in the Global Mediterranean Iron Age”, Cambridge Archaeological Journal, 19: 221-241
Hodos, T. (2008). “Relative ceramic densities in the north-eastern Mediterranean Iron Age”. Olbia, 16: 57-72.
Muñoz, J. (2022). Thirsty seafarers at Temple B of Kommos. Comerical Districts and the role of Crete in Phoenician Trading networks in the Aegean. Tesi doctoral. Universitat Pompeu Fabra.
Esta traducción se ha generado automáticamente con qwen2.5:14b-instruct y no ha sido revisada por un editor. Puede contener errores, omisiones o expresiones forzadas — para la versión de referencia, lee el original en catalán. Si detectas un error, escríbenos a info@arqueotimes.es.
El estudio de la colonización en el Mediterráneo durante el siglo IX aC a menudo se topa con una paradoja: la presencia de objetos extranjeros no implica necesariamente que sus fabricantes se asentaran de manera estable. Esta distinción es clave para entender la naturaleza de dos yacimientos emblemáticos de la Edad del Hierro: Kommos, en la costa sur de Creta, y Al-Mina, en el Noreste (Figura 1). A partir de los datos arqueológicos y las últimas interpretaciones académicas postcoloniales, examinamos cómo las estructuras arquitectónicas y los contextos religiosos revelan dos modelos de contacto cultural diferenciados que las nuevas teorías ayudan a repensar, superando la visión binaria de «colonizador» y «colonizado». Por un lado, Kommos ejemplifica un distrito comercial fenicio integrado donde el culto y los almacenes demuestran convivencia física y hibridación con el mundo cretense. Por otro, Al-Mina plantea si la abundancia de cerámica griega responde a una colonia o a un middle-ground, que sería un espacio físico de interacción entre culturas (Hodos, 2009, p. 222) de base local, donde los griegos eran un actor más dentro de una red comercial fenicia.
Figura 1. Localización de Kommos y Al-Mina en el Mediterráneo Oriental. Fuente: el autor.
Situado al sur de Creta, Kommos se inicia en la Edad del Bronce y perdura durante la época del Hierro. El yacimiento se divide en tres sectores: el norte y el central, de época minoica, y el sur, que tiene una fase minoica y una ocupación de la primera Edad del Hierro. Esta última se concentra en dos estructuras: viviendas alargadas y un templo. Las viviendas alargadas, cercanas a la costa, se interpretan como almacenes por su planta, similares a los espacios portuarios y de reparación de barcos de la colonia fenicia de Kition.
La evolución del templo se divide en tres fases: A (1200-800 aC), B (800-600 aC) y C (375-160 aC) (Muñoz, 2022, p. 24). La fase A contiene materiales minoicos y, hacia el final, elementos extranjeros como un bol egipcio de faianza y ánforas fenicias (Muñoz, 2022, p. 25). La fase B surge de la reconstrucción del edificio, incorporando bancos laterales que definen una planta orientalizante similar a la del templo de Sarepta. Su registro material incluye productos egipcios de faianza, figuras zoomorfas de terracota, cerámica chipriota, y copas y ánforas orientales (Muñoz, 2022, pp. 25-33). Además, un altar se ha vinculado a una tríada de influencia fenicia integrada por Nefertum, Sekhmet y Ptah, a raíz del hallazgo de figurillas de faianza de las dos primeras divinidades (Muñoz, 2022, p. 28). Este culto, extendido en Egipto durante el primer milenio aC, concuerda con la expansión fenicia del siglo IX aC, momento de fuerte impronta cultural y dispersión de bienes nílo-tínicos por el Mediterráneo.
En consecuencia, los diversos elementos encontrados en Kommos, concretamente en el templo de la fase B, pueden considerarse un indicio claro de la expansión fenicia del este hacia el oeste (Muñoz, 2022, p. 33). En este sentido, la función del asentamiento habría sido principalmente económica, interpretándose como un distrito comercial fenicio (Muñoz, 2022, 44). Estos enclaves se caracterizan por un tamaño pequeño y por estar formados por mercaderes fenicios de una categoría social elevada (Aubet, 2006, p. 39). Esta comunidad de mercaderes habría utilizado el templo tanto para funciones religiosas —como demuestra la presencia de las mencionadas divinidades egipcias de Sekhmet y Nefertum— como para finalidades comerciales. Paralelamente, las estructuras interpretadas como almacenes podrían haber tenido la función de concentrar mercaderías para su posterior redistribución, de manera similar a como Aubet interpreta los almacenes de Toscanos (Aubet, 2006, pp. 40-41). En definitiva, a partir del caso de Kommos se hacen patentes los intensos contactos comerciales que conectaban el mundo egeo, anatólico y oriental (Aubet, 2012, p. 230).
El yacimiento de Al-Mina se sitúa en la ribera del río Orontes, en el Noreste. En este asentamiento se localiza una gran cantidad de cerámica griega, sobre todo eubéica, con una cronología inicial que se remonta al siglo IX aC (Graham, 1986, p. 53; Coldstream, 2000, p. 29). De hecho, el material de importación helénica corresponde casi al 50% de la cerámica total recuperada durante las excavaciones (Hodos, 2008, 61). A partir de estas datos, autores como Boardman o Coldstream defienden que el asentamiento habría estado bajo una agencia griega. Uno de los principales argumentos que sostiene esta teoría es la presencia de cerámicas tipo skyphoi de producción local, ya que Boardman defiende que su manufactura in situ demonstraría la existencia de griegos viviendo de manera estable en este territorio (Graham, 1986, p. 56). Por contra, el autor Graham matiza que esta presencia no debe ser un elemento definitivo para poder establecer la población griega, atendiendo a que la cerámica tipo skyphoi también se producía de manera local en Chipre sin implicar necesariamente una colonización (Graham, 1986, p. 56).
Contra la tesis del control helénico, destaca la ausencia de enterramientos, espacios de culto o arquitectura doméstica de origen griego (Coldstream, 2000, p. 30). En cambio, el registro arqueológico muestra estructuras de emmagatzemamiento (Aubet, 2006, p. 40) la técnica constructiva de las cuales sigue un patrón claramente fenicio (Graham, 1986, p. 54). Por tanto, a pesar de la abundancia de cerámica importada, es difícil defender una presencia griega dominante; la evidencia apunta que el yacimiento funcionó como un nodo de intercambio eminentemente comercial.
Ambos yacimientos comparten cronología, ya que el templo B de Kommos y los niveles iniciales de Al-Mina se sitúan a mediados del siglo IX aC (Graham, 1986, p. 53; Coldstream, 2000, p. 29; Muñoz, 2022, p. 24). Este período marca el inicio de la colonización fenicia hacia el Mediterráneo central y occidental, que se prolongará hasta el siglo VIII aC (Aubet, 2006, `p. 36). Así, la instalación de fenicios en Kommos responde directamente a esta dinámica de expansión global.
La dificultad radica en considerar si en Al-Mina había presencia griega estable en estas cronologías, tal como marcan las hallazgos materiales. Se sabe que hay contacto entre fenicios y las poblaciones del Egeo, incluyendo a los eubéicos. Un ejemplo son los hallazgos de faianza y objetos de bronce de estilo orientalizante en la necrópolis de Leftkandi, aunque es un lugar de contacto puntual (Muñoz, 2022, pp. 187-188). En cambio, la expansión griega inicia al largo del s. VII aC, por tanto, Al-Mina sería un caso excepcional si se considerara una colonia. Malamente, por la poca información que se tiene de Al-Mina, no se puede asegurar que lo fuera.
Un elemento común de los dos yacimientos es la presencia de estructuras relacionadas con el almacenamiento y el comercio. La diferencia se sitúa en la función que desarrollan estos puntos comerciales. En el caso de Kommos, este asentamiento lo encontraríamos plenamente integrado como un punto de comercio de toda la red comercial fenicia del Mediterráneo. Por tanto, Kommos podría asumir un papel importante de almacenamiento y distribución de mercaderías, no solo fenicias; sino también locales y foráneas. El elemento que caracteriza el asentamiento es el templo. Este templo muestra la presencia de una comunidad exógena del territorio que allí está asentada. Se ha interpretado que el edificio tendría una función cuádruple: religiosa, de comensalidad, de interacción cultural (Muñoz, 2022, pp. 42-44) y económica importante, ya que el templo es la puerta de entrada de los productos orientales en el mundo cretense. Otra función que no se puede descartar que tuviera es la función administrativa. Esta hipótesis nace de las funciones que tenía el templo de Kition, que a parte de las mencionadas y detectadas en el templo de Kommos, incluye la función de administración de este puerto comercial. En el caso de Al-Mina, no se puede asegurar que forme parte de una red de comercio griego anterior a la expansión, sino más bien un caso excepcional. Mientras que con los fenicios sí que se ve una gran cantidad de elementos orientales alrededor de Kommos, en el caso de Al-Mina hay asentamientos como Tell Sulkas, Tell Bassit, Tabbat al Hammam o Ras Ibn Hani que tienen poca cerámica griega (Coldstream, 2000, 28-29). Por tanto, no se observa una incidencia tan grande como sí que tiene Kommos.
Otro elemento comparativo muy diferente son los espacios de hábitat de los dos yacimientos. En el caso de Kommos se ha podido interpretar zonas de residencia temporal, como es el Edificio Z (Muñoz, 2022, 45). Aunque no se puede asegurar la existencia de esta residencia temporal en Kommos (Muñoz, 2022, p. 45), la isla de Creta nos muestra la presencia fenicia en el territorio, como los cippi de Knossos (Muñoz, 2022, p. 52). En el caso de Al-Mina, no hay estructuras griegas detectadas ni tampoco enterramientos de la cultura griega (Coldstream, 2000, p. 30). Por tanto, no se puede determinar con facilidad una ocupación, permanente o puntual, griega eubéica en el contexto del s. IX aC.
Otra diferencia es que en Kommos, la evidencia material y constructiva muestra la presencia física fenicia en forma de barrio comercial orientado al intercambio con las comunidades cretenses. Este contacto generó una hibridación cultural visible en el registro arqueológico. Asimismo, el templo de planta oriental y sus funciones corroboran este asentamiento estable, respaldado por paralelos coetáneos bien documentados como Kition. Por contra, en Al-Mina la supuesta agencia griega se limita exclusivamente a la cerámica.
En consecuencia, mientras que se puede interpretar que Kommos actúa como un barrio comercial fenicio definido por la hibridación, el caso de Al-Mina se ajusta mejor al concepto de middle-ground. A pesar de la importancia de la cerámica griega, el hallazgo de cerámica fenicia Red Slip (Hodos, 2008, pp. 60-61; Graham, 1986, pp. 57-58) demuestra que las comunidades locales proporcionaron un espacio de intercambio donde participaban tanto griegos como fenicios. Este escenario de cohabitación comercial comparte paralelos con la hibridación material de Pithekoussai, aunque en Al-Mina el control de las estructuras se mantiene en manos indígenas.
Finalmente, el uso de teorías postcoloniales nos sirve para alcanzar una comprensión más precisa de las relaciones entre las diversas poblaciones. El contraste entre Kommos y Al-Mina evidencia una gran diversidad de contactos que rompe la teoría colonial tradicional, la cual se basa en un «colonizador» de rol activo y un «colonizado» de rol pasivo.
Bibliografía
Aubet, M. E. (2012). “El barrio comercial fenicio como estrategia colonial”, Rivista di studi fenici, XL: 221-236.
Aubet, M. E. (2006). “El sistema comercial fenicio”, Mainake, XXVIII: 35-47.
Coldstream, J. (2000). “Exchanges between Phoenicians and Early Greeks”, National Museum News, 11: 15-32.
Graham, J. (1986). “The historical interpretation of Al Mina”, Dialogues d’histoire ancienne, 12: 51-65.
Hodos, T. (2009). “Colonial Engagements in the Global Mediterranean Iron Age”, Cambridge Archaeological Journal, 19: 221-241
Hodos, T. (2008). “Relative ceramic densities in the north-eastern Mediterranean Iron Age”. Olbia, 16: 57-72.
Muñoz, J. (2022). Thirsty seafarers at Temple B of Kommos. Comerical Districts and the role of Crete in Phoenician Trading networks in the Aegean. Tesis doctoral. Universitat Pompeu Fabra.
This translation was generated automatically using qwen2.5:14b-instruct and has not been reviewed by a human editor. It may contain errors, omissions or awkward phrasing — for the authoritative version, please read the original in Catalan. Found a mistake? Let us know at info@arqueotimes.es.
The study of colonization in the Mediterranean during the 9th century BC often encounters a paradox: the presence of foreign objects does not imply that their makers settled there permanently. This distinction is key to understanding the nature of two iconic Iron Age sites: Kommos, on the southern coast of Crete, and Al-Mina, in the North Levant (Figure 1). Based on archaeological data and recent postcolonial interpretations, we examine how architectural structures and religious contexts reveal two distinct models of cultural contact that new theories help to rethink, transcending the binary view of "colonizer" and "colonized." On one hand, Kommos illustrates an integrated Phoenician commercial district where worship and warehouses demonstrate physical coexistence and hybridization with the Cretan world. On the other, Al-Mina raises the question of whether the abundance of Greek pottery reflects a colony or a middle-ground, which would be a physical space of interaction between cultures (Hodos, 2009, p. 222) based on local foundations, where Greeks were one more actor within a Phoenician commercial network.
Figure 1. Location of Kommos and Al-Mina in the Eastern Mediterranean. Source: the author.
Situated south of Creta, Kommos begins in the Bronze Age and continues through the Iron Age. The site is divided into three sectors: the north and central, dating from the Minoan period, and the south, which includes a Minoan phase and an early Iron Age occupation. This last phase is concentrated in two structures: elongated rooms and a temple. The elongated rooms, near the coast, are interpreted as warehouses due to their layout, similar to the port and ship repair spaces of the Phoenician colony of Kition.
The evolution of the temple is divided into three phases: A (1200-800 BC), B (800-600 BC), and C (375-160 BC) (Muñoz, 2022, p. 24). Phase A contains Minoan materials and, towards the end, foreign elements such as an Egyptian faience bowl and Phoenician amphorae (Muñoz, 2022, p. 25). Phase B arises from the reconstruction of the building, incorporating lateral benches that define an easternizing layout similar to the temple of Sarepta. Its material record includes Egyptian faience products, terracotta zoomorphic figures, Cypriot pottery, and eastern cups and amphorae (Muñoz, 2022, pp. 25-33). Additionally, an altar has been linked to a Phoenician-influenced triad of Nefertum, Sekhmet, and Ptah, based on the discovery of faience figurines of the first two deities (Muñoz, 2022, p. 28). This cult, widespread in Egypt during the first millennium BC, aligns with the Phoenician expansion of the 9th century BC, a period of strong cultural imprint and dispersion of Nile goods throughout the Mediterranean.
Consequently, the various elements found at Kommos, particularly in the temple of Phase B, can be considered clear evidence of Phoenician expansion eastward (Muñoz, 2022, p. 33). In this sense, the function of the settlement would have been primarily economic, interpreted as a Phoenician commercial district (Muñoz, 2022, 44). These enclaves are characterized by a small size and are composed of high-status Phoenician merchants (Aubet, 2006, p. 39). This merchant community would have used the temple both for religious functions—demonstrated by the presence of the aforementioned Egyptian deities of Sekhmet and Nefertum—as well for commercial purposes. Parallel to this, the structures interpreted as warehouses could have served to concentrate goods for subsequent redistribution, similar to how Aubet interprets the warehouses of Toscanos (Aubet, 2006, pp. 40-41). Ultimately, from the case of Kommos the intense commercial contacts that connected the Aegean, Anatolian, and Oriental worlds become evident (Aubet, 2012, p. 230).
The Al-Mina jaciment is located on the Orontes River, in the North Levant. At this site, a large quantity of Greek pottery, mainly Euboean, is found, with an initial chronology dating back to the 9th century BC (Graham, 1986, p. 53; Coldstream, 2000, p. 29). In fact, the imported Hellenic material corresponds to nearly 50% of the total pottery recovered during excavations (Hodos, 2008, 61). Based on these data, authors such as Boardman or Coldstream argue that the settlement would have been under Greek agency. One of the main arguments supporting this theory is the presence of locally produced skyphoi pottery, as Boardman argues that its manufacture in situ would demonstrate the existence of Greeks living permanently in this territory (Graham, 1986, p. 56). However, the author Graham nuances that this presence does not necessarily establish a Greek population, as skyphoi pottery was also locally produced in Cyprus without necessarily implying colonization (Graham, 1986, p. 56).
Against the thesis of Greek control, the absence of Greek burials, religious spaces, or domestic architecture stands out (Coldstream, 2000, p. 30). Instead, the archaeological record shows storage structures (Aubet, 2006, p. 40) whose construction technique follows a clearly Phoenician pattern (Graham, 1986, p. 54). Thus, despite the abundance of imported pottery, it is difficult to defend a dominant Greek presence; the evidence points to the site functioning as a prominent commercial node.
Both sites share a chronology, as the Temple B of Kommos and the initial levels of Al-Mina are dated to mid-9th century BC (Graham, 1986, p. 53; Coldstream, 2000, p. 29; Muñoz, 2022, p. 24). This period marks the beginning of Phoenician colonization towards the central and western Mediterranean, which would last until the 8th century BC (Aubet, 2006, p. 36). Thus, the establishment of Phoenicians at Kommos directly responds to this dynamic of global expansion.
The difficulty lies in considering whether there was a stable Greek presence at Al-Mina during these chronologies, as indicated by material finds. It is known that there was contact between Phoenicians and Aegean populations, including Euboeans. An example is the finds of faience and bronze objects of orientalizing style in the necropolis of Leftkandi, although it is a point of contact (Muñoz, 2022, pp. 187-188). However, Greek expansion begins in the 7th century BC, so Al-Mina would be an exceptional case if considered a colony. Unfortunately, with the limited information available about Al-Mina, it cannot be confirmed.
A common element of the two sites is the presence of structures related to storage and commerce. The difference lies in the function these commercial points develop. In the case of Kommos, this settlement would be fully integrated as a point of commerce within the Phoenician commercial network of the Mediterranean. Thus, Kommos could play an important role in the storage and distribution of goods, not only Phoenician, but also local and foreign. The characteristic element of the settlement is the temple. This temple shows the presence of an exogenous community settled in the territory. The building is interpreted as having a quadruple function: religious, communal dining, cultural interaction (Muñoz, 2022, pp. 42-44), and important economic, as the temple is the gateway for eastern products into the Cretan world. Another function that cannot be ruled out is the administrative function. This hypothesis arises from the functions of the temple of Kition, which, in addition to the mentioned and detected in the temple of Kommos, includes the administrative function of this commercial port. In the case of Al-Mina, it cannot be confirmed that it is part of a Greek commercial network prior to expansion, but rather an exceptional case. While there is a large amount of eastern elements around Kommos, in the case of Al-Mina there are settlements like Tell Sulkas, Tell Bassit, Tabbat al Hammam, or Ras Ibn Hani that have little Greek pottery (Coldstream, 2000, 28-29). Thus, there is no such significant incidence as in Kommos.
Another very different comparative element is the residential spaces of the two sites. In the case of Kommos, temporary residence zones have been interpreted, such as Building Z (Muñoz, 2022, 45). Although the existence of this temporary residence at Kommos cannot be confirmed (Muñoz, 2022, p. 45), the island of Creta shows Phoenician presence in the territory, as the cippi of Knossos demonstrate (Muñoz, 2022, p. 52). In the case of Al-Mina, no Greek structures or burials have been detected (Coldstream, 2000, p. 30). Thus, it is difficult to determine a permanent or temporary Greek Euboean occupation in the context of the 9th century BC.
Another difference is that at Kommos, the material and construction evidence shows the physical presence of Phoenicians in the form of an orientalized commercial quarter oriented towards exchange with Cretan communities. This contact generated visible cultural hybridization in the archaeological record. Similarly, the eastern-planned temple and its functions corroborate this stable settlement, supported by well-documented contemporary parallels such as Kition. Conversely, at Al-Mina, the supposed Greek agency is limited exclusively to pottery.
Consequently, while Kommos can be interpreted as a Phoenician commercial quarter defined by hybridization, the case of Al-Mina fits better with the concept of middle-ground. Despite the importance of Greek pottery, the discovery of Phoenician Red Slip pottery (Hodos, 2008, pp. 60-61; Graham, 1986, pp. 57-58) demonstrates that local communities provided a space of exchange where both Greeks and Phoenicians participated. This scenario of commercial cohabitation shares parallels with the material hybridization of Pithekoussai, although at Al-Mina the control of the structures remains in indigenous hands.
Finally, the use of postcolonial theories helps us achieve a more accurate understanding of the relationships between diverse populations. The contrast between Kommos and Al-Mina highlights a great diversity of contacts that challenge traditional colonial theory, which is based on an active "colonizer" and a passive "colonized."
Bibliography
Aubet, M. E. (2012). “The Phoenician commercial quarter as a colonial strategy”, Rivista di studi fenici, XL: 221-236.
Aubet, M. E. (2006). “The Phoenician commercial system”, Mainake, XXVIII: 35-47.
Coldstream, J. (2000). “Exchanges between Phoenicians and Early Greeks”, National Museum News, 11: 15-32.
Graham, J. (1986). “The historical interpretation of Al Mina”, Dialogues d’histoire ancienne, 12: 51-65.
Hodos, T. (2009). “Colonial Engagements in the Global Mediterranean Iron Age”, Cambridge Archaeological Journal, 19: 221-241
Hodos, T. (2008). “Relative ceramic densities in the north-eastern Mediterranean Iron Age”. Olbia, 16: 57-72.
Muñoz, J. (2022). Thirsty seafarers at Temple B of Kommos. Commercial Districts and the role of Crete in Phoenician Trading networks in the Aegean. PhD thesis. Universitat Pompeu Fabra.
Santa Coloma Vila, L. (2026, 14 de septiembre). Kommos i Al-Mina: Jaciments semblants de cultures diferents?. ArqueoTimes. https://arqueotimes.com/articulos/kommos-i-al-mina-jaciments-semblants-de-cultures-diferents-2/
Comentarios